In Memoriam.
Hi ha dos tipus (oposats) de |
|
relacions: l’un, quasi l’únic possible, es podria anomenar continuïtat constant. L’altre, molt difícil, però és el que m’ocupa, de discontinuïtat també constant.
De diferents generacions i, a vegades, punts de vista, les nostres trobades eren molt esporàdiques (potser un cop l’any?) però permanents. Amb els anys, fixades a la memòria, nombroses.
Recordo amb Manuel una interacció basada en una
mescla de prudència i d’obertura, tot sent
|
|
l’intercanvi una exploració de l’altre com a interrogant, com a possibilitat i també com a amenaça. (Aquesta dualitat és, d’altra banda, la definició de l’experiència estètica per part del Romanticisme alemany).
Les nostres trobades es produïren en diferents llocs, però sobretot a Mallorca on tots dos residíem temporalment; gairebé sempre en contexts no específicament professionals, on la conversa relativament distesa (sempre amb rerefons, però) i el gaudi de la natura eren protagonistes.
Una conversa ampla, intel·ligent, de vegades amb paranys que convenia evitar i precisament per això interessant i complexa.
|
|
El mar vist sempre des de l’exterior, des de la terra, com a fons de l’escena, al seu cas menys atractiu com a suport de l’acció, com a base inestable de la navegació.
Al temps llarg que ens ha tocat viure, la nostra relació discontinua significava l’aparició de punts, com a fites, que marcaven el trajecte; i en aquest sentit, sense aquests, la línia perd escala, mida, etapes. I és així que l’absència d’en Manuel serà per mi sentida. / Barcelona
|
|
